dimecres, 3 de setembre del 2014
dimarts, 2 de setembre del 2014
Lliçons de Vida (Video)
De tant en tant, els nens tenen un mestre que connecta amb ells i no només els fa un millors alumnes, sinó que millors persones. Aquest és un d'aquests professors.
Només espera fins 3:50 i veuràs com és a casa.
De tant en tant, els nens tenen un mestre que connecta amb ells i no només els fa un millors alumnes, sinó que millors persones. Aquest és un d'aquests professors.
Jeffrey Wright
utilitza experiments sonats per ensenyar-li a nens sobre l'univers, però és la
seva pròpia història personal la que els ensenya el veritable significat de la vida.
dilluns, 16 de juny del 2014
Crear el teu propi món
Vols crear el teu propi món? Opengeofiction és una plataforma de col·laboració per a la creació de mapes de ficció. És basa en la plataforma de programari d'OpenStreetMap. Això implica que tots els editors del mapa i altres eines adequades per OpenStreetMap es poden aplicar a Opengeofiction així.
El món fictici de Opengeofiction es pensa que en els temps moderns. Per tant, no té orcs o elfs, sinó més aviat les plantes d'energia, autopistes i projectes d'habitatge. Però també pintorescs pobles antics, bells parcs nacionals i platges solitàries.
Hi ha diverses alternatives per a la participació:
(1) Faci que les seves edicions en una de les zones marcades blau al mapa general. Aquestes regions són lliures per a l'edició per qualsevol usuari. En aquest continent és, per exemple, perfectament bé per treballar en ciutats iniciades per altres usuaris, fins i tot si les característiques de la ciutat, es canvien pel mateix. Tingueu en compte però, que els actes de vandalisme encara estan prohibides.
(2) Vostè pot triar una àrea lliure (verd) de la vista general del mapa a la part inferior d'aquesta pàgina. A continuació, es converteix en el "amo" d'aquesta zona i l'únic responsable del seu disseny i implementació. No obstant això, s'espera que vostè cooperi amb els seus cartògrafs companys / artistes en la preservació de la coherència global dels accidents geogràfics de gran escala que podrien ampliar els límits de la seva pròpia àrea. Sobretot, s'ha de treballar en estreta col·laboració amb els propietaris de les àrees adjacents al dissenyar les regions frontereres.
dimarts, 8 d’abril del 2014
dijous, 3 d’abril del 2014
D'on ve la mona de Pasqua?
A partir del
segle XVI, amb l’arribada del cacau d’Amèrica, l'antiga massa de pastís amb ous
es va convertir en el pastís de xocolata ple de filigranes a què estem
habituats avui. Al País Valencià i a alguns indrets de Catalunya, per contra,
la massa tradicional no va evolucionar i encara ara manté la forma original amb
l'ou dur a sobre. A Mallorca, l'Urgell, la Segarra i el Segrià, d'altra banda,
són típiques les panades, unes pastes cuites, farcides de carn, peix o verdura,
que a Menorca reben el nom de formatjades.
Una de les
tradicions més lligades a les festes de Pasqua és el Dia de la mona. Té lloc
l'endemà del Diumenge de Pasqua, moment en què els padrins regalen la mona als
fillols.
Sembla
que antigament, quan es feia a casa, tenia forma de tortell i era feta amb
pasta de pa, possiblement una mica més pastada i enriquida. Fins ben entrat el
segle XX s’hi posaven ous durs amb la closca pintada, un per cada any de
l’infant a qui li era lliurada. En alguns llocs el pastís tenia forma de ninot
amb les cames eixarrancades i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns
han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat.
A partir del
segle XVI, amb l’arribada del cacau d’Amèrica, l'antiga massa de pastís amb ous
es va convertir en el pastís de xocolata ple de filigranes a què estem
habituats avui. Al País Valencià i a alguns indrets de Catalunya, per contra,
la massa tradicional no va evolucionar i encara ara manté la forma original amb
l'ou dur a sobre. A Mallorca, l'Urgell, la Segarra i el Segrià, d'altra banda,
són típiques les panades, unes pastes cuites, farcides de carn, peix o verdura,
que a Menorca reben el nom de formatjades.
Les
mones actuals del Principat, fetes amb una base de pa de pessic, mantega i
xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de
xocolata, no es van començar a fer fins al segle XIX.
Lligat a la
litúrgia cristiana, i segons el costumari català, antigament a tot Europa es
menjaven grans quantitats d'ous per celebrar la Pasqua. La gent solia
recollir-los durant la Quaresma, però no se'ls menjava fins passat
aquest període de dejuni. El costum de pintar i engalanar els ous prové, però,
d'antigues celebracions paganes que coincidien amb l'arribada de la primavera i
que servien per aprofitar els excedents d'ous que hi havia en aquesta època.
Etimològicament,
les pistes ens porten a l’àrab antic, on per 'mûna' s’entenia un tribut
d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous
durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de
'monus' (‘present’ o ‘ofrena’).
dijous, 13 de març del 2014
Catalunya
Per altra banda, el 1172
el comtat de Rosselló, i el 1192
el comtat de Pallars Jussà,
van recaure sota la sobirania d'Alfons el Cast, que ja exercia el seu principatum
sobre els comtats heretats del seu pare: el comtat de Barcelona, el comtat de
Girona, el comtat d'Osona, el comtat de Manresa, el comtat de Besalú, el comtat
de Cerdanya, el comtat de Berga i el comtat de Conflent. Així mateix hi havia
la marca de Tortosa
i la marca de Lleida,
conquerides en vida del seu pare. Aquest conjunt heterogeni fou cohesionat
internament sota la denominació
conjunta i legal, per primera vegada, de Catalunya, definint-se els seus límits territorials com «la
terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque
Dertusam et Ilerdam cim suis finibus»).A aquest bloc no se li associà cap denominació
nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament
Catalunya, mantenint el rei el reputat i prestigiós títol que el seu pare
sempre havia exhibit en primer lloc jeràrquic i com a més important, el de ser Comte
de Barcelona. Aquest heterogeni grup de comtats emparat sota la denominació
unitària de Catalunya fou cohesionat i articulat internament entre el 1170
i 1195 mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic
i cultural, que han estat definits com els tres monuments de la identitat política catalana:els Usatici Barchinonae
(Usatges de Barcelona), el Liber domini regis
(Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium
(Gestes dels comtes de Barcelona), documents que constitueixen, més enllà de la
denominació geogràfica, el naixement de
Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus
legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns.
Amb la unió dinàstica pel
matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la
reina Peronella d'Aragó es va
concebre la Corona d'Aragó. Amb el seu fill Alfons el Cast, successor comú d'ambdós conjunts territorials,
nasqué la Corona d'Aragó.
L'inici del
regnat d'Alfons el Cast suposa el
naixement de la Corona d'Aragó l'any 1162, moment a partir del qual ambdós conjunts
territorials començaren a ser governats per un sobirà comú.
El rei Alfons II d'Aragó «el
Cast» es trobà amb dos conjunts territorials diferents entre si, tant en la
seva estructuració política, com econòmica i social, com per la seva tradició
legislativa i la seva herència cultural i lingüística. Així mateix aquests dos
conjunts territorials no eren un corpus unitari, sinó que formaven un
conglomerat heterogeni i divers. La prioritat del rei Alfons fou la de
cohesionar internament els dos blocs, així com la d'articular els dos
components sota la seva Corona en la unitat de la monarquia. De fet, només el
rei i els seus consells reials eren comuns a Aragó i Catalunya, que per la
resta, mantingueren la seva pròpia estructura de poder. Aquest canvi es veié
reflectit en la intitulació del rei: rei d'Aragó («regis Arogone»)
i comte de Barcelona («comitis Barchinone»).
Per altra banda, el 1172
el comtat de Rosselló, i el 1192
el comtat de Pallars Jussà,
van recaure sota la sobirania d'Alfons el Cast, que ja exercia el seu principatum
sobre els comtats heretats del seu pare: el comtat de Barcelona, el comtat de
Girona, el comtat d'Osona, el comtat de Manresa, el comtat de Besalú, el comtat
de Cerdanya, el comtat de Berga i el comtat de Conflent. Així mateix hi havia
la marca de Tortosa
i la marca de Lleida,
conquerides en vida del seu pare. Aquest conjunt heterogeni fou cohesionat
internament sota la denominació
conjunta i legal, per primera vegada, de Catalunya, definint-se els seus límits territorials com «la
terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque
Dertusam et Ilerdam cim suis finibus»).A aquest bloc no se li associà cap denominació
nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament
Catalunya, mantenint el rei el reputat i prestigiós títol que el seu pare
sempre havia exhibit en primer lloc jeràrquic i com a més important, el de ser Comte
de Barcelona. Aquest heterogeni grup de comtats emparat sota la denominació
unitària de Catalunya fou cohesionat i articulat internament entre el 1170
i 1195 mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic
i cultural, que han estat definits com els tres monuments de la identitat política catalana:els Usatici Barchinonae
(Usatges de Barcelona), el Liber domini regis
(Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium
(Gestes dels comtes de Barcelona), documents que constitueixen, més enllà de la
denominació geogràfica, el naixement de
Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus
legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns.
Forjada Catalunya no en trobem testimonis
cartogràfics fins l'obra de Ioannem Baptistam Vrients
(1552-1612).
L’únic exemplar
conegut d’aquest mapa de Catalunya—el més antic dels conservats— es troba a la
Bibliothèque Nationale de France. Segons el professor Agustín Hernando, la
qualitat de la informació que proporciona aquesta carta geogràfica és àmplia i
excepcional en haver estat dibuixada amb l’aplicació de les més modernes
tècniques cartogràfiques de l’època
dimecres, 5 de març del 2014
Història del Vi
La teoria més probable de l'arribada del vi a la Península Ibèrica, és la presència dels fenicis fa al voltant de 3.000 anys. Aquest poble comerciant va fundar un port al sud-oest al que van anomenar Gadir (Cadis ). Després es van traslladar terra endins, creant una altra ciutat anomenada Xera (Xeres). El clima càlid de la zona va afavorir la naturalesa forta i dolça dels vins, el que els permetia suportar molt bé els viatges. Aquest fet, unit a l'esperit comerciant dels fenicis, va suposar que ja en el començament de l'era cristiana, els vins espanyols es convertissin en una de les mercaderies més comuns en els intercanvis comercials de la Mediterrània i nord d'Àfrica.
Serien els romans els que continuarien la producció de vins a la península, incorporant els seus mètodes particulars d'elaboració. Entre ells destaca la criança en àmfores de fang situades en plantes altes i assolellades, i prop de xemeneies. Pel que sembla, els vins obtenien així textures, sabors i fragàncies de fruites i flors, i fins i tot, fumats molt apreciats. La necessitat de proveir les seves legions va contribuir a intensificar el ja notable tràfic comercial que havien aconseguit els vins espanyols .
El declivi de l'Imperi Romà i la posterior invasió bàrbara va suposar un fre en el desenvolupament de la viticultura a Espanya. Les primeres hordes germàniques van destruir moltes plantacions de vinya. Posteriorment, l'arribada dels visigots a la península va contrarestar l'acció dels bàrbars. Molt més civilitzats que els seus predecessors pel contacte amb els romans a les províncies limítrofes de l'Imperi, van concedir una gran importància a la viticultura .
L'arribada dels àrabs al segle VIII també es va traduir en algunes dificultats per al desenvolupament de la vinya i l'elaboració del vi a causa de la prohibició alcorànica de consumir begudes fermentades i alcohòliques. Malgrat això, el cultiu de la vinya va continuar i, fins i tot, es va millorar durant el període de dominació musulmana. La primera causa es troba en la pròpia raïm com fruita i el seu suc: no hi havia motius per prohibir el seu consum ni tampoc el del most sense fermentar. Per tant, no es podia impedir el seu cultiu, almenys per als no musulmans. La segona causa és la coneguda permissivitat d'algunes dinasties més liberals cap als cristians dominats, als que van permetre continuar amb el cultiu de les seves vinyes i l'elaboració del vi, sobretot en els monestirs.
Després de la Reconquesta per part dels Reis Catòlics es produiria l'enlairament definitiu de la vinicultura. Les comunitats religioses i els monestirs que es van anar restablint van jugar un important paper ja que serien els monjos i frares els que més es van afanyar a recuperar la tradició vinícola. El vi era un element imprescindible per als seus ritus religiosos, encara que no es van conformar amb el necessari per al seu culte, sinó que es van encarregar també de proveir els seus cellers per a alegria dels vilatans i pelegrins. D'aquesta manera, les vinyes van començar de nou a florir al voltant dels monestirs i abadies per estendre posteriorment a altres terrenys.
Al llarg dels segles següents el vi es va convertir en un aliment essencial en la dieta de l'època, al que es va unir la possibilitat de comercialitzar en llocs diferents als de la seva producció. Aquest desenvolupament dels fluxos comercials va potenciar el naixement de les diferents regions vinícoles i es va produir així un considerable tràfec de municipis i regions que van fer torns en el proveïment de vi a la Cort.
El segle XIX és crucial en la indústria vinícola espanyola. Encara que tímidament , comencen a implantar algunes reformes que tenen com a objectiu la millora de la qualitat del vi i s'implanten noves tècniques industrials d'elaboració del vi que substitueixen les tradicionals artesanals. D'altra banda, la desgraciada arribada de la fil·loxera al nord d'Europa, que va devastar progressivament les vinyes a mitjan segle, va contribuir a consolidar la vinicultura a Espanya . Molts vinaters francesos es van establir a l'altra banda dels Pirineus com a única forma per continuar amb el seu mitjà de vida i van portar amb si les seves varietats de raïm, maquinària i mètodes, entre els quals destacaven la disposició dels ceps, el control de la fermentació o el sulfitat. Algunes de les plantacions de Cabernet-Sauvignon i Merlot existents en l'actualitat a La Rioja i Ribera del Duero procedeixen d'aquest temps.
No obstant això, a finals del segle la plaga va acabar afectant la península. Afortunadament, en aquell moment ja es coneixia la solució per acabar amb ella: empeltar sobre patró americà, immune a la plaga, de manera que la recuperació de les vinyes i la seva producció va resultar menys traumàtica que altres països europeus.
Ja al segle XX, la indústria vinícola va haver d'enfrontar a dos nous desastres. La Guerra Civil va condemnar la vinya a l'abandó fins que l'enfrontament va acabar, la II Guerra Mundial va suposar la paralització del mercat europeu del vi. Tots dos successos van suposar un nou i dur cop per al sector, que només a partir dels anys cinquanta va començar a recuperar la normalitat. Des de llavors, les reestructuracions de vinyes i la renovació i modernització dels procediments d'elaboració i cellers han caracteritzat l'actuació dels, fins situar els vins d'Espanya en igualtat de condicions competitives que els forans, tant en el mercat nacional com mundial.
Denominacions d'Origen dels vins Espanyols
L'enllaç mostra un mapa amb les
regions productores de vi.
La teoria més probable de l'arribada del vi a la Península Ibèrica, és la presència dels fenicis fa al voltant de 3.000 anys. Aquest poble comerciant va fundar un port al sud-oest al que van anomenar Gadir (Cadis ). Després es van traslladar terra endins, creant una altra ciutat anomenada Xera (Xeres). El clima càlid de la zona va afavorir la naturalesa forta i dolça dels vins, el que els permetia suportar molt bé els viatges. Aquest fet, unit a l'esperit comerciant dels fenicis, va suposar que ja en el començament de l'era cristiana, els vins espanyols es convertissin en una de les mercaderies més comuns en els intercanvis comercials de la Mediterrània i nord d'Àfrica.
Serien els romans els que continuarien la producció de vins a la península, incorporant els seus mètodes particulars d'elaboració. Entre ells destaca la criança en àmfores de fang situades en plantes altes i assolellades, i prop de xemeneies. Pel que sembla, els vins obtenien així textures, sabors i fragàncies de fruites i flors, i fins i tot, fumats molt apreciats. La necessitat de proveir les seves legions va contribuir a intensificar el ja notable tràfic comercial que havien aconseguit els vins espanyols .
El declivi de l'Imperi Romà i la posterior invasió bàrbara va suposar un fre en el desenvolupament de la viticultura a Espanya. Les primeres hordes germàniques van destruir moltes plantacions de vinya. Posteriorment, l'arribada dels visigots a la península va contrarestar l'acció dels bàrbars. Molt més civilitzats que els seus predecessors pel contacte amb els romans a les províncies limítrofes de l'Imperi, van concedir una gran importància a la viticultura .
L'arribada dels àrabs al segle VIII també es va traduir en algunes dificultats per al desenvolupament de la vinya i l'elaboració del vi a causa de la prohibició alcorànica de consumir begudes fermentades i alcohòliques. Malgrat això, el cultiu de la vinya va continuar i, fins i tot, es va millorar durant el període de dominació musulmana. La primera causa es troba en la pròpia raïm com fruita i el seu suc: no hi havia motius per prohibir el seu consum ni tampoc el del most sense fermentar. Per tant, no es podia impedir el seu cultiu, almenys per als no musulmans. La segona causa és la coneguda permissivitat d'algunes dinasties més liberals cap als cristians dominats, als que van permetre continuar amb el cultiu de les seves vinyes i l'elaboració del vi, sobretot en els monestirs.
Després de la Reconquesta per part dels Reis Catòlics es produiria l'enlairament definitiu de la vinicultura. Les comunitats religioses i els monestirs que es van anar restablint van jugar un important paper ja que serien els monjos i frares els que més es van afanyar a recuperar la tradició vinícola. El vi era un element imprescindible per als seus ritus religiosos, encara que no es van conformar amb el necessari per al seu culte, sinó que es van encarregar també de proveir els seus cellers per a alegria dels vilatans i pelegrins. D'aquesta manera, les vinyes van començar de nou a florir al voltant dels monestirs i abadies per estendre posteriorment a altres terrenys.
Al llarg dels segles següents el vi es va convertir en un aliment essencial en la dieta de l'època, al que es va unir la possibilitat de comercialitzar en llocs diferents als de la seva producció. Aquest desenvolupament dels fluxos comercials va potenciar el naixement de les diferents regions vinícoles i es va produir així un considerable tràfec de municipis i regions que van fer torns en el proveïment de vi a la Cort.
El segle XIX és crucial en la indústria vinícola espanyola. Encara que tímidament , comencen a implantar algunes reformes que tenen com a objectiu la millora de la qualitat del vi i s'implanten noves tècniques industrials d'elaboració del vi que substitueixen les tradicionals artesanals. D'altra banda, la desgraciada arribada de la fil·loxera al nord d'Europa, que va devastar progressivament les vinyes a mitjan segle, va contribuir a consolidar la vinicultura a Espanya . Molts vinaters francesos es van establir a l'altra banda dels Pirineus com a única forma per continuar amb el seu mitjà de vida i van portar amb si les seves varietats de raïm, maquinària i mètodes, entre els quals destacaven la disposició dels ceps, el control de la fermentació o el sulfitat. Algunes de les plantacions de Cabernet-Sauvignon i Merlot existents en l'actualitat a La Rioja i Ribera del Duero procedeixen d'aquest temps.
No obstant això, a finals del segle la plaga va acabar afectant la península. Afortunadament, en aquell moment ja es coneixia la solució per acabar amb ella: empeltar sobre patró americà, immune a la plaga, de manera que la recuperació de les vinyes i la seva producció va resultar menys traumàtica que altres països europeus.
Ja al segle XX, la indústria vinícola va haver d'enfrontar a dos nous desastres. La Guerra Civil va condemnar la vinya a l'abandó fins que l'enfrontament va acabar, la II Guerra Mundial va suposar la paralització del mercat europeu del vi. Tots dos successos van suposar un nou i dur cop per al sector, que només a partir dels anys cinquanta va començar a recuperar la normalitat. Des de llavors, les reestructuracions de vinyes i la renovació i modernització dels procediments d'elaboració i cellers han caracteritzat l'actuació dels, fins situar els vins d'Espanya en igualtat de condicions competitives que els forans, tant en el mercat nacional com mundial.
La transformació de la imatge i qualitat dels
vins espanyols durant l'últim quart del segle XX ha estat notable. Un
grup de pioners van començar a introduir i aplicar les noves tecnologies
vinícoles d'acord amb la modernització mundial del sector.
Especialment en els últims anys, una nova generació de mestres vinícoles ha sabut unir tradició i qualitat amb innovació, donant lloc a vins únics de qualitat inigualable que estan conquistant el mercat mundial.
Especialment en els últims anys, una nova generació de mestres vinícoles ha sabut unir tradició i qualitat amb innovació, donant lloc a vins únics de qualitat inigualable que estan conquistant el mercat mundial.
Denominacions d'Origen dels vins Espanyols
L'enllaç mostra un mapa amb les
regions productores de vi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)